Curri japonès

curri

Feia moltíssims anys que volíem preparar un curri com aquest. Tants, que es remunten a aquells anys que vèiem per la televisió la mítica sèrie del Gran Sushi, on els personatges entraven en èxtasi cada cop que menjaven alguna cosa. En aquells temps, és clar, no teníem ni idea què era un curri i en el fons tampoc què era el sushi, però en qualsevol cas sempre en sortíem amb gana. D’aquella sèrie en recordem poques coses; una, que arrebossaven dos cops les coses per què fossin més cruixents (cosa que no provarem, ja us ho dic), dues, que feien concursos de curris. I allò sí que tenia bona pinta. Molts anys després i una creixent afició a la cuina japonesa (que ha anat millorant alhora que la compra de certs ingredients s’ha fet més fàcil i assequible) vam recordar-nos del nostre mitificat curri i vam posar-nos a investigar. Havíem cuinat altres plats de curri, però eren receptes índies i res tenien a veure amb aquella imatge que teníem al cap d’un curri dens i marró.

Unes quantes cerques de google després havíem trobat que entre el curri japonès i l’indi hi havia una diferència important; el primer es feia, entre altres coses, amb poma ratllada i mel, les quals li conferien una dolçor característica. A més, resultava que aquell emblema mental de la cuina japonesa havia vingut importat d’Anglaterra no gaires segles enrere i els seus ingredients havien estat només lleugerament adaptat a la recepta original.

La majoria d’aquelles receptes feien servir una mena de concentrat en pastilla que semblava contenir el secret millor guardat d’aquell àpat suculent. Hom deia que s’assemblava a una tauleta de xocolata i les fotos no semblaven mostrar res massa artificial. Amb una difícil mescla d’escepticisme i fe cega en la humanitat ens vam proposar adquirir-ne una. Un cop al supermercat, però, i llegint l’etiqueta de torn, va resultar que, efectivament, la cosa contenia més coses rares que comestibles. Desanimats, vam marxar del supermercat pensant que el nostre flamant pla hauria de postposar-se indefinidament.

Però en un moment d’il·luminació vam decidir-nos a buscar què contenia la famosa pastilla i si era possible reproduir-ho a casa amb resultats satisfactoris. La sorpresa va ser que disposàvem de tots els ingredients i que no ens feia falta comprar res de res: mantega, farina, curri en pols, garam masala, salsa de soja… i quètxup (que no teníem, però que podíem fer casolà en un obrir i tancar d’ulls). I ens havíem estalviat el preu de la famosa pastilla. I una mica de glutamat monosòdic i oli de palma també.

Per la resta, teníem també quatre o cinc patates, pastanaga i uns bolets secs. Mel i poma també en teníem a casa. Per la proteïna vam decantar-nos per l’opció vegetariana i vam comprar una mica de tofu fresc, del ferm.

Estava decidit: l’endemà dinàvem curri!

Per a la recepta vam combinar unes quatre o cinc versions diferents amb alguna variació personal. Us la deixo a continuació:

 

Per a la base del curri:

Una cullerada sopera de farina

Un dau de mantega

Una cullerada de curri en pols

Mitja cullerada de garam masala

Una cullerada de pebre vermell dolç

Un rajolí de salsa de soja o de salsa Worcestershire

Una cullerada de quètxup casolà (concentrat de tomàquet, xarop d’atzavara, canyella, pebre, pebre vermell, clau en pols, vinagre blanc, ceba, all en pols)

 

Per al curri:

Quatre patates mitjanes

Una ceba

Una pastanaga

Brou vegetal

Una cullerada de mel

gingebre fresc

Un grill d’all

Una poma

Uns bolets secs (opcional)

Tofu ferm

 

Preparació:

Comencem preparant el quètxup que serà la base del nostre curri: En una paella daurem mitja ceba i hi afegim el concentrat de tomàquet i un rajolí de vi. Desfem el concentrat de tomàquet i hi afegim les espècies i la resta d’ingredients, barregem una mica i deixem reduir. Quan estigui fet enretirem del foc i deixem refredar. Ho passem pel processador d’aliments i reservem.

A continuació agafem una altra paella i hi desfem lentament el dau de mantega remenant lentament a foc lent. Afegim la farina i remenem fins que es converteixi en una mena de salsa de color marró claret. No deixem de remenar en cap moment. Esperem entre cinc i vuit minuts i hi afegim el curri, el garam masala i el pebre vermell. Remenem tot i hi afegim una cullerada del nostre quètxup. Ha de quedar com una pasta concentrada de color vermell marronós. Apartem del foc i afegim un rajolí de salsa de soja. Reservem.

Tallem les pastanagues, la ceba, les patates. Fem la ceba en una cassola de fang i quan estigui daurada afegim el gingebre i l’all ratllats. Remenem i hi afegim la pastanaga i les patates. Cobrim amb un litre de brou vegetal. Afegim la poma pelada i ratllada i la mel. Cobrim i deixem coure fins que les patates i la pastanaga siguin tendres. Un cop cuites afegim la nostra barreja de curri, una cullerada extra de quètxup i un rajolí de salsa de soja. Deixem coure una hora a foc lent.  Afegim el tofu tallat a dauets i els bolets secs. Deixem coure entre mitja hora o una hora més (com més estona més aromàtic).

Ho servim acompanyat d’arròs blanc.

 

Anuncis

2 pensaments sobre “Curri japonès

    1. És el millor motiu possible per fer-se cuinera 😀 La versió carnívora caurà també segur algun dia. Vaig veure alguna variant per allà que hi afegia vi negre en algun moment 🙂 nyam

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s